El gran teatre de la vida es composa d’actors i públic

Nosaltres som essers socials en un gran escenari. Els altres són els que donen sentit a tot allò que fem. El gran teatre de la vida te milers de personatges actuant, a l’hora, com a actors i públic al mateix temps. Sense l’altre no hi ha funció, només existeix el buit. Sóm animals socials que tenim capacitat d’organitzar-nos i relacionar-nos. Com més hàbilitats tinguem en el momento de comunicar-nos, més fácil será adaptar-nos en un món canviant i plé de dificultats com en el que vivim. Així doncs, com s’adapten aquelles persones, el problema del qual és precisament la seva dificultat per interpretar alguna cosa?

Qui pateix un trastorn mental també pot aprendre a interpretar en aquesta vida. Però és veritat que té doble feina. La primera és que els personatges estan desdibuixats i es sobreposen. Sovint s’escapen a tot control. És per això que el teatre els ajuda a definir-los i a provar d’interpretar-los. Però per poder desenvolupar arts escèniques necessitem públic. Sense espectadors no hi ha possibilitat de teatre. Aquí entra la segona tasca. Cal trobar l’altre. El que donarà sentit a l’espectacle. La vida és un teatre on l’espectador dóna sentit a la feina dels actors i a l’inrevés. Un no és res sense l’altre. Aïllar a una persona amb trastorn mental, privant-lo de públic, és amputar-li unes ales que començaven a nèixer. Per anar bé, ha de participar del teatre de la vida.